Si la veu pogués sortir a les fotografies
com hi surt l’ombra o la tendresa -tot i ser
realitats més vulnerables-, sentiria
un cop més el meu pare explicant-me que, abans
de collir una pedra, cal fer-la rodolar
amb el peu o amb una branca per espantar
els escorpins que s’hi amaguen com punxes seques.
Mai no vaig preocupar-me’n. Perque tenir sis
anys era senzill, senzill com morir-se. En tots
dos casos, no hi havia més secret que l’aire:
respirar-lo o no respirar-lo, com si l’anima
fos plena de diminuts alveols que s’obren
i es tanquen. El primer escorpí que vaig veure
va ser al llibre de ciencies naturals,
atrapat per sempre entre les pinces severes
del temps. De vegades, pero, els llibres no expliquen
tota la veritat, com si no la sabessin
o l’haguessin oblidat camí de la impremta.
Aracnid que té el cos dividit en abdomen
i cefalotorax. Res no hi deia del sol
ardent a la llengua, de la por, de l’espiga
travessada al coll. Jo no sabia llavors
que les paraules són immensos icebergs
que oculten sota les aigües glaçades molt
més del que mostren. Com la paraula escorpí.
I ara, mentre el telefon sona insistentment
-un crit agut de matinada-, mentre em llevo,
encenc el llum, acosto la ma al seu cos blanc
de plastic que brilla com una pedra al sol,
mentre el despenjo, i dic sí?, i algú em diu que ets mort,
jo només penso en els escorpins, en allo
que volies dir-me quan repeties fes
rodar les pedres, sisplau, fes rodar les pedres.
