Héctor Bofill

T’eixugues el punyal sota la cuixa
i, lleugerament decantada, cau
un triangle de cabells llisos sobre
un paisatge de fum. Has travessat
amb les piques l’estupor dels esguards,
els teus turmells volaven en l’estrèpit.
El campament és un cràter on salten
espurnes entre la boira en record
de les teves petjades fulminants.
«La Federació ha estat esbocinada.
ara només restem nosaltres sols».
«Nosaltres» ressona «nosaltres sols»
i arrugues absorta el vidre dels pòmuls
com una nena que, per primer cop,
imagina que els dies s’acaben
i, perduda entre les tombes, entén
que ompliran la seva boca de terra.
Desclaves una altra estaca entre vísceres
veig els ulls que et ploren amb el reflex
de tots els crepuscles que han de venir.

Oh, amor, rosa encesa de ponent!
La cautela que els mestres ens reclamen
ens manté en l’esclavitud. No els escoltis
quan parlen de la nostra escassetat,
de la nostra feblesa encara més
feble amb la seva resignació.
Potser sí que guanyaríem amb astúcia
si evitem la lluita fins que vinguin
altres temps, però només dins el nostre
instant podrem desembeinar l’espasa
i córrer cap al front com una estrella
es capbussa dins el mar. Res més gran
donarà la nostra vida minúscula
que el fulgor del seu estavellament.

La nit s’ha hagut d’estendre milions
d’anys abans d’assolir el lapse d’aquesta
habitació. Somrius com el rastre
d’un sol que va caure sota el domini
d’uns altres deus. Amb quin llim de tabús,
llegendes i esperances em cobreix
el teu respirar? Dins la volta màgica
d’aquesta unió, perdut en algun
doblec dels teus neguits, en l’únic
llum encès de la ciutat, no et podré
conèixer més que a l’escuma quan llisca
el meu cos enfonsat dins les onades.

Mereixes, Thalassa, el meu amor?
T’ho demano quan ja sé que no tinc
cap privilegi sobre els altres tu,
que has tombat per les alcoves de tots
els oficials, que no vas viure amb mi
res de diferent. T’ho demano i veig
com la pregunta s’enfonsa en la gola
solitària de la nit. Però és
així que la força d’un home pot
estirar el mantell d’un grapat de vides
i fronteres sense mai retrobar
la clau ardent que un dia et va fondre.
T’estimo, doncs, com els soldats que moren
en la defensa d’un turó, d’una roc,
d’una alzina, abatuts per aquesta
absurditat que ens fa infinits.

Després de tres mil anys els caçadors
no s’han rendit a la ciutat. «Suem
terra profunda d’heures infinites.
Només serem més sensats que el senglar
per sentir el gust de devorar-lo» deia
això quan va acostumar-se a dormir al
ras. Ens visitava per rebolcar-nos
tots quatre: la Clàwdia té l’espai just
per gemegar, a Sharasad, ingràvida
l’uneix a l’èxtasi comú el dígit
de la punta d’una llengua. Robàvem
raïm en bancals aliens, bevíem
sense esforç el fruït de la paciència.
Animals, la civilització
començava i acabava en nosaltres:
allà on no hi ha orgia hi ha terror.

Primer els fets i després el pensament:
una llarga idolatria al sacseig
originari, el salm en memòria
de la fricció. Sempre el pensament
d’altres ruptures, així fins al nostre
goig, quan vam deixar de conspirar.
El plaer no té inquietuds, comença
al trapezi de l’espatlla, al floc
de cabells fins i continua al lígnit
del meu abdomen, al tumultuós
ball de colzes i de tendons suats.
Érem en plena contracció,
un regne inexpugnable, un moment
més alt que les pregàries de Crist
en el martiri o que el bust perplex
de Cèsar dessagnant-se en el seus crits.