Joan-Elies Adell

No és gens incomoda aquesta postura
de fer-me dir per coses que excedeixen
les meues propies arteries, que són
fora de mi, exanimes, fora de la vida.
Possiblement aspres al tacte,
engendrades per mans també aspres
i amb les ungles brutes, estan fetes de fusta,
ferro o alumini. Tant se me’n dóna,
m’agrada tocar-les, sense cap altra pell
que els meus ulls tancats, notar lleus
imperfeccions que ja vénen de fabrica,
els primers símptomes de deteriorament.
Envejo, pero, la vida física i extingible
d’aquesta quincalla sense cap valor remarcable,
que no vol saber gaire de l’eternitat.
Com la dels plastics que emboliquen
els mobles quan et canvies de casa.
En aixo radica el meu alliberament.
Descobrir una veu desfeta que irromp
en els transistors que es van quedant sense piles,
estudiar l’ordre dels cubells de les escombraries,
abans i després d’haver passat els camions
de la neteja. Faig entrar en joc una cosa
diferent de la voluntat, una cosa aliena, barbara.
Toco la nervadura d’unes fulles seques.
Com si em trobés en condicions
de traçar límits, d’obligar-me a inventar-los.

Escribir es como la
segregación de las resinas”
José Ángel Valente
Sempre he sospitat del llenguatge.
De la fragilitat amb que
m’acull. Passo hores fent de tafaner
per aquesta estranya quietud.
La seua llum és invisible.
Intento traçar el pas que m’encamine
d’una paraula equívoca a la seua
percepció. Poc importa si no
ho aconsegueixo. Escriure un poema,
per a mi, només significa en cada cas
la necessitat d’una tria
elemental ben cenyida a la confusió
amb que em mostro. Dibuixar la constancia
d’una mirada que és ombra i neguit.
Acostumat a no entendre
en que consisteixen les línies
divisories, m’apresso a fer
el llistat de totes les coses
que m’incomoden. Deixo al meu darrere,
amb tot, massa restes solides
que acabaran florint. Em limito
a mirar-les i els hi dono calor.
És la meua simple funció. Escrutar
aquestes mans que saben pujar les parets

mestres a cada frase. És en última
instancia que el sentit arriba.