Jordi Valls Pozo

Has tornat a remenar-les cap per avall
negre brogit que mous amb els palmells oberts
en cercle, de fora a dins, fins que són les teves
les úniques que marquen la pròpia fortuna.
Ells, més tard, prenen les fitxes rutinaris
i colpegen la taula quan obren i tanquen
l’ extrem amb geometries irregulars; ho saben
d’ abans i canvien l’ evolució del dibuix.
A un racó hi ha la màquina escurabutxaques
al costat rau l’ expenedora de tabac.
creix la ciutat al nord de la vida, t’espera
en una cantonada bruta de pixums,
encara podries anar més enllà d’ aquest
deixar-te els genolls pel rost, però no saps com,
la marca del destí serà el parany inútil
que et limita, quan has fet la última partida
i caus com una peça més cap per avall.

No he sentit res en donar-li el puré d’arròs,
cap fiblada més amunt de l’aorta, cap so
que pertorbi el trànsit natural del donar
i rebre amb la destresa del millor dels pares.
He pres la cullera i li he parlat dolçament
mentre va regalimant la saliva espessa,
el fil llarg que arriba al pitet, a les manetes
que miro de netejar com puc.
Algú diu:
això és un bon model a seguir. I em segueixen
-no en un sentit literal, només com a exemple-
però aquesta pulcra tendresa és un paper
de mínims que em consumeix les ganes de fruir,
d’actuar com un animal ben lliure quan controlo
el meu foc a l’espera que faci el rotet.
Hi havia un projecte anterior on la passió
del nostre amor rau tan deixat
q
ue ni se’n parla.

Llencen els caramels de maduixa i taronja
mentre saluden els infants amb trist somriure
i miren l’hora, fatigats per la il·lusió
de la gent esclafada pels seus propis fills.
Així la neu se’ls desfà a les mans com la pols
que s’ escola entre els dits al desert, dos extrems
i dues concòrdies simbòliques, la mortalla
emocional de la majoria que en silenci
se suporta aturada al pas de les carrosses.
Els reis d’ orient són uns farsants vestits de seda,
sota el postís de la barba discrets voldrien
arribar aviat a casa per descalçar-se
i sopar davant del televisor les sobres
d’un record precuinat que escalfen al microones.
Només existeix la fe dels infants. Al llit
tanquen els ulls, bateguen fort, els reis s’apropen.

He perseguit formigues amb el meu fill.
Encuriosit se les mira com joguines
en moviment, les tragina, se les menja,
furga els forats de l’ètica.
No l’aturo,
m’he quedat sense arguments. Veig com pren ritme
devastador i desola la llar d’altri
i no m’hi oposo, embadalit sóc ell,
el meu comportament és el seu, cultura
tradicional europea. Hem tret l’espasa
de fer injustícia, més tard vestiré
un mort amb la roba d’un altre més mort.
Tot és justificable, un efecte òptic
creat amb paraules, un conjunt de postissos
i una vacuna per a la convivència:
La hipocresia que fa venir la febre
però sadolla d’amor propi el que és just.

Evocar els cedres bellíssims del Líban
o els semàfors tricolors de Badalona.
Sadollar-se d’esbarzers florits de flama
o jeure badoc a l’ull televisiu.
Tan és.
Exiliats els uns com els altres,
s’enfronten al món sense saber res més
que el seu pas errant testimoni de l’aigua,
mentre raja l’oblit i s’amara d’absència.
Abu Bakr At-Turtuixi diu a la rotllana
com l’us sagrat de la pedra pot fermar
l’instint de resistència contra l’armat.
El meu avi construeix un hortet, es distreu
amb poca cosa: cull un tomàquet verd,
amaneix un enciam amb oli cru d’oliva
i aixafa les bledes, tan desganat,
que menjar-se l’orgull per amor als fills
ha estat l’àpat del dia a dia, l’herència
d’una victòria sense motiu aparent.

Dos espiadimonis copulen en vol, mantenint-se
en un equilibri tornassolat. Salta el reflex
dels cossos pel rierol que flueix constant; fosforescència
estantissa quan decreix el foc satisfet. La bellesa
dual que s’ofega dins l’individu i no surt més
per por de dissoldre’s en l’altre. Han palpat l’absència.

Ho he perdut tot abans de néixer. Escrit
a les parets de la ciutat he llegit:
no hi ha futur.
No voldré mirar la lluna
el cel està tan podrit que cap estel
l’acompanya.
Només sóc carn de canó,
un bistec més a la planxa insatisfet
i anònim, un fracàs qualsevol, com tu.
Per tant, cada dia viscut, cada nit,
és un magnífic triomf sense precedents,
un tot guanyat a la violència gratuïta.