VII
Com l’espiga latent que dins el gra
de blat, eixorc encara, amb poca pressa
pugna per madurar, i, persistint contra
l’aranya, la gelada i el pagès,
absorbeix l’aigua excessiva d’abril
de tal manera que després, robusta,
acaba desplegant-se erecta i surt
per fendir i per xuclar l’aire i la llum
des de dins, afuada per la gola,
així la bala accedirà al teu cor.
IX
“Podríem ser perfectes com la pluja”,
deies. “Podríem socarrar les plomes
i, pel nas, absorbir-ne el tuf,
incorporar tota l’escoria
i expulsar-la en llustrosa pitança d’amor”.
Deies, pero la casa ja era buida,
i tu lliscaves, com molsa o moneda,
entre els meus dits d’avar irresignable.
“Volem creure en l’amor, pèrque l’amor
tot ho devasta. Ho tenim per vist”, deies.
“Pero podríem ocultar les tares,
estimar sense combat ni brutícia,
per natura més que per accident”.
Llànties, vergues, el forn de Déu fent visible
el meu abraç, el teu no callar, tantes
intermitències, l’esforç, aquest
últim ball dins la casa ja deserta, i tu,
“podríem ser perfectes com la pluja”,
repeties, plorant sense comport.
XIV
Trenta-set graus i va a la font per aigua,
lenta, la mula. De dalt del rocam
se li’n riu el diable. Mor el peix
dins el poal. La mula, ja ho sabem,
no l’ha de plànyer (és cega, i parla poc).
“No volgueu repartir-vos el meu vi”,
diu taciturna, amb uns ulls com de peix.
Camina estèril dins la vinya negra,
entre pols i ferralla, sense amor,
la mula, blasfemant contra el Gran Sol.
